Blogs

Te raó el Senyor Montoro?

  Es una llàstima que qualsevol xitxarel·lo, com el senyor Montoro, ens pugui donar lliçons d’Hisenda Publica I ens pugui dir, amb aquesta cara de Líder de Mars Attack, que som un país mal administrat.

  Aquesta mentida, repetida cent vegades, acaba posant-nos la mosca al nas i, en el meu cas, m’ha arribat a fer sospitar que, si no te tota la raó, com a mínim no l’hem sabut desmentir amb la contundència que s’escau, en aquesta ocasió.

  No pot ser, que el Govern d’un país com el nostre, que ha tingut durant molts anys un Conseller d’Economia que podria ser candidat a Premi Nobel, no hagi estat capaç d’establir un pressupost consensuat, determinant la xifra de despesa necessària, incontestable e imprescindible per mantenir el nostre “Estat de benestar”.

  Totes les gesticulacions i declaracions sobre el dèficit públic dels Governs Central i Autonòmics, s’acabarien si El Govern de Catalunya arribes a establir que son necessaris xxx milers de milions d’euros per mantenir els serveis públics imprescindibles, incloent’ hi en aquesta partida tot allò que, de forma consensuada, es consideri dins d’aquesta categoria.

  Jo estic segur que, en el cas en que es fessin els pressupostos de La Hisenda Publica amb el mateix mètode que es fa servir a les empreses privades, no hi hauria cap senyor Montoro que pogués dir-nos que Catalunya no s’administra prou be o, com a mínim, tindríem tots els “trumfos” a la ma per poder-l’hi demostrar en quina mesura el seu dèficit no es culpa nostra.

  Per el que es percep, des del cantó del catalanet d’estar per casa, sembla que els pressupostos es fan sobre la marxa i com que no es te cap idea clara del que es gastarà, ni del que s’ingressarà, es va especulant sobre el dèficit que tindrem, si tindrem prou diners, o no, quan els tindrem, i que gastarem si en tenim prou. O sigui: especulem i si les coses no surten be, d’una banda la culpa es de Madrid i, de l’altra, la culpa es de Catalunya.

  Totes aquestes qüestions ens passen per sobre dels mortals catalanets que veiem, amb cara de no entendre res, com es possible que no hi hagin diners per segons quines coses, segons quins dies. D’altres dies veiem que si que n’hi han prou per fer un pressupost de despeses de 40.000M. d’euros, però immediatament, sembla que encara no n’hi han prou i que aquests pressupostos son deficitaris (gastem mes del que ingressem) i que quan això ho diem a Madrid, el Gobierno de España ens diu que el que passa es que som uns mal gastadors. Un cop dit això, ningú a Catalunya es posa com una moto, se’n va a Madrid i l’hi canta quatre fresques al Senyor Montoro. ¿De que van parlar l’altre dia el Sr. Oriol Junqueras i el mateix Montoro que avui ens bescanta per la Tele tractant al Govern de “colla d’incompetents” dient, a mes a mes, que es dediquen al que no s’han de dedicar? ¿Voleu dir que no serà veritat que els Molt Honorables no ho son, de veritat, molt incompetents?

 

 

El que en realitat ha fet la CUP

A hores d'ara tothom està fent alabances de la assemblea de la CUP i diuen que s'ha fet un acte eminentment democràtic, etc, etc. Jo no estic d'acord amb l'absoluta bondat d'aquests actes.

Des del meu punt de vista, el que ha fet la CUP es intentar fer prevaldre els seus "principis" amb 10 diputats, passant per damunt de 61 diputats que no pensen com ells. No enredem dient que això es democràcia ni “cuentos”. De tal forma, que tot aquest xantatge no se'l creuen ni ells. Ja s'ha vist la "unanimitat" en front als seus propis plantejaments. A mes a mes, qualsevol "apaño" que facin a partir d’ara els "capos" de la CUP, si no es el de convocar una altra assemblea, ho consideraré un frau als seus propis membres.

 

Hacienda somos todos?

Quan veig al meu fill fent mans I mànigues cada final de trimestre per pagar els impostos del seu petit negoci I com en son de ràpides les reaccions de l’AEAT en el cas de que hi hagi el mes mínim endarreriment en els pagaments i/o la tramesa de les diferents declaracions, no em puc imaginar com han estat de “negligents” aquells que s’han deixat de cobrar 15.000 milions d’euros a tota una llista llarga de persones, dels que se saben els noms, cognoms I NIF. Alguns d’ells encara son “referents” en els mitjans de comunicació I no estan empresonats. ¿Que passa aquí?. Vista la llista dels “morosos” (vaja un eufemisme que han trobat) el Montoro ha aconseguit confirmar el que tothom sospitava: Aquí nomes paguem els “innocents”.

Un assumpte familiar:

Abundant amb les metàfores que intenten explicar el procés social que esta esdevenint a Catalunya, on sembla (fins que es ratifiqui el dia 27S) que una majoria de la població que hi viu i hi treballa demana organitzar-se com un Estat independent, a mi se’m acudeix que aquesta situació te molta similitud amb la vida familiar. M’explico: Anys enrere les famílies depenien del que produïa l’agricultura, activitat en la que intervenien tots el membres de la família, en un esforç comú. No hi havien gaires ingressos que es poguessin atribuir a un sol membre de la família. En aquesta situació, el pare recollia tots els ingressos i els aplicava a fer els pagaments pendents, feia una reserva per pagaments diaris i futurs i, si eren prou grans, en deixava una quants per l’estalvi o per contingències imprevistes. Els membres de la família no disposaven de diners propis i per tant quan tenien despeses pròpies demanaven diners al pare (o a la mare, perquè intercedís en front del pare). Quan va començar la revolució industrial els fills van anar a treballar a les fàbriques i el sistema anterior va canviar. Les rendes de la família ja no les rebia el pare íntegrament sinó que algunes es podien individualitzar. En una primera fase, el fills continuaven donant el seu sou al pare avenint-se a fer això a canvi de la seva manutenció i aixopluc a la llar familiar. Això implicava un cert grau de confiança dels fills envers al pare amb la bona administració dels diners familiars, a vegades no sempre corresposta per part del pare, cosa que podia generar tensions i àdhuc trencaments familiars. Aquesta primera fase va ser superada per la següent en la que els fills sen van anar a viure a la ciutat, tant per motius de transport com per el canvi de lloc de treball i l’aprofitament de noves oportunitats de feina que cada vegada allunyen mes als fills de la casa pairal. Aquí es on es produeix el trencament definitiu d’allò que era la caixa única de la família, amb diferents variants. Variant a) Els fills se’n van de casa i deixen els pares a la casa pairal, amb ingressos suficients per continuar vivint com fins ara i, per tant, son els pares els que desitgen bona sort als fills ja que, “pobrets ves a saber amb que es trobaran” Variant b) Els fills se’n van de casa i deixen els pares a la casa pairal, disminuint substancialment la capacitat productiva (primordialment agrícola) de la família i, per tant, disminuint la renda familiar, amb dues subvariants: b.1) amb compensació per els ingressos familiars que disminueixen, de forma periòdica o d’un sol cop, cosa que implica un acord amb els pares abans de marxar. b.2) sense compensació, cosa que implica que no hi ha hagut acord, o be s’han barallat. La casa pairal que volem deixar (Espanya) no te, per si sola, capacitat per poder subsistir sense comptar amb els ingressos de Catalunya. Aquest es un fet del que en podem tenir la certesa absoluta, si mes no per les malediccions que ens envien els “Pares de la Pàtria d’Espanya”. Si veiessin que se’n poden sortir sols no ens amenaçarien amb tot el ens amenacen des de fa anys. Es mes, si poguessin prescindir de nosaltres ens dirien allò del “bon vent i barca nova”, però no es així. Per la nostra part, estem disposats a arribar a acords amb Espanya. Ahir mateix, en el debat Margallo-Junqueras, aquest últim l’hi va deixar clar que es vol que Espanya sigui el nostre millor amic. Ara nomes falta que “Els Pares d’Espanya” actuïn com a pares prudents, vegin que la situació a la que s’ha arribat es irreversible i en un acte de racionalitat digne de la prudència que s’aconsella aquests casos en que pots perdre el fill i, a mes a mes, quedar te sense els seus ingressos per contribuir a la renda familiar, optar per la Variant b.1, en comptes de la b.2

El espectro de Pigmalión

 

EspectroPigmalionEl segon llibre d’en Manuel Labrandero, “El espectro de Pigmalión”, l’he llegit en una sola tarda, d’un sol cop. Potser no es la millor forma de llegir un llibre. El llibre del Manuel potser es mereix una segona lectura, mes reposada, en la que es pugui “degustar” el seu castellà precís, però gens pretensiós i la seva gràcia en barrejar la descripció de la realitat, amb la fabulació donant com a resultat un seguit de comptes que no pots deixar de llegir-los i, sobre tot, de sorprendre’t amb els seus finals bastant imprevisibles. Jo crec que el Manuel ha començat un excel·lent camí com escriptor. Aquesta afirmació prové d’algú com jo que no soc un gran lector de ficció però que m’he vist captivat per aquest recull de comptes, tal com em va captivar el seu anterior llibre “Con el Sol a la espalda” i que, des d’un punt de vista absolutament de “publico en general” us recomano que el llegiu i el gaudiu.

 

Va de Himnes

Es pot comprendre molt be perqué l'himne nacional d'España no provoca cap mena de sentiment positiu entre els que el varem aprendre quan erem petits i el cantaven al pati del col.legi cada matí, amb el braç alçat mentre hissaven la bandera.

Com que era obligatori, el varem aprendre en castellà, llengua que no parlàvem a casa meva, i el cantàvem amb el mateix esperit amb el que el mestre falangista de torn ens volia fer aprendre La Formación del Espíritu Nacional.

Al final, tant l'assignatura de la FEN com l'himne s'han esdevingut quelcom anecdòtic i un reflex d'una època en la que havies de fer coses en les que no creies ja que sinó et castigaven.

Es comprensible que uns quants anys després, quan ja es pot dir el que penses i pots manifestar els sentiments tal com son, la musica del himne nacional et porti a recordar aquells temps en que amb la bata a ratlles i el braç alçat cantavem coses tant extravagants

com que erem fills d'un Imperi, que ja no existia i una patria que feia coses tan surrealistes com “seguir sobre el azul del mar el caminar del sol”. Potser en aquells temps el llonguet del berenar anava farcit d'alguna cosa al·lucinogena, pero a mi nomès mel farciden de confitura de codony o xocolata.

 

HIMNE ESPAÑOL QUE JO VAIG APRENDRE.

Viva España
Alzar los brazos hijos del pueblo español
que vuelve a resurgir

Gloria a la patria
que supo seguir
sobre el azul del mar
el caminar del sol
Triunfa España
los yunques y las ruedas
cantan al compas del himno de la fe
Triunfa España
los yunques y las ruedas
cantan al compas del himno de la feJuntos con ellos cantemos de pie
La vida nueva y fuerte de trabajo y paz
Juntos con ellos cantemos de pie
La vida nueva y fuerte de trabajo y paz

Nomes per contrast, aquí teniu l'himne australià que jo he vist a cantar als meus nets, al pati del seu col·legi i us asseguro que, acompanyat del so d'un didjeridú, fa emocionar una mica.

HIMNE NACIONAL D'AUSTRÀLIA
Australians tots alegrem-nos,
Perquè som joves i lliures;
Tenim sòl d'or i riquesa per les fatigues;
La nostra casa està cenyida pel mar;
La nostra terra abunda en dons de la natura
D'una bellesa rica i rara;
A la pàgina de la història, que cada etapa
Advance Australia Fair.
En grups alegres després anem a cantar,
Advance Australia Fair.
A sota de la nostra radiant Creu del Sud
Ens fatiguem amb el cor i les mans;
Per fer aquesta Mancomunitat dels nostres
Reconeguda a totes les terres
Per a aquells que han arribat a través dels mars
Tenim planes sense límits per compartir;
Amb coratge anem tots junts
Advance Australia Fair.
En grups alegres després anem a cantar,

Advance Australia Fair.

Eleccions municipals

  Sembla que la gent, en general, no hagi entès de que va això d'escollir el batlle i els regidors de la seva ciutat o el seu poble.

  En el seu sentit estricte, es tracta d'escollir aquelles persones del voltant de cadascú que, primerament, hagin tingut el valor i/o la bona fe de voler-se dedicar a la feina d'administrar els diners dels municipis, durant 4 anys, en els que deixaran els seus oficis habituals per dedicar-se a una tasca de servei al poble.

  Dit això, sembla que els programes electorals d'aquests candidats haurien d'estar dirigits a explicar als veïns quines son les prioritats de despesa, d'acord amb les necessitats que ells, i els seus partits, han detectat així com la urgència i el termini previst de l'execució de les solucions proposades per ells mateixos.

  Al mateix temps, haurien d'explicar amb quines fonts de recursos compten per pagar tota la despesa que proposen, la pressió fiscal que suposarà sobre els veïns i, en tot cas, el dèficit que hi haurà si els diners ordinaris no son suficients i com es finançarà.

  Tot aquest procés electoral, que s'exigiria a qualsevol Club, Associació, Penya o grup de persones implicades en un objectiu comú, quan arriben les eleccions a qualsevol càrrec polític, municipal, autonòmic o de l'Estat, es veu que no es necessari en absolut i veiem els candidats fent volar coloms, parlant de coses filosòfiques profundament abstractes o, en el pitjor dels casos, proposant als ciutadans que els votin perquè ells son molt millors que els pocavergonyes que els han precedit en els càrrecs.

  N'hi han que, en un excés de barroeria electoralista, arriben a prometre la implantació de serveis per cobrir necessitats -que nomes la seva perspicàcia ha descobert- sense dir ni piu sobre la forma en que es pagaran o es finançaran.

  Aquesta historia no me l'acabo d'inventar i, desgraciadament, els partits o grups d'il·luminats que ens prometen l' ”oro i el moro”, fent veure que si els votem ho tindrem tot pagat i tots els problemes sol·lucionats crec que ja els coneixem i son els que ens han deixat exemples a Sabadell, tals com: un Passeig inacabat, un tren que no va a enlloc i un munt de serveis que “¡oh quina desgracia!” s'han hagut de suprimir i/o retallar perquè quan es va arribar a l'hora de pagar algú va dir que “s'havien acabat els diners”.

  Amb tot i això, malauradament, hi haurà una pila d'ingenus que es creurà que, votant a segons qui, l'aigua es convertirà en vi i, un dia, ens caurà el manà del Cel.

 

 

 

 

 

El Proces segons Quim Arrufat

Es curiós que en Quim Arrufat, representant d'un partit que, teòricament, ens hauria de portar a les barricades, com es la CUP, sigui un dels primers que faci declaracions, molt assenyades per cert, en favor d'un proces democràtic, constituent i lluny de “identitarismes” i “barretinismes”.

Si hem d'anar a votar, amb caràcter plebiscitari es molt important que ho fem convençuts de que la independència ens aportarà una forma de vida mes igualitària i mes democràtica. Si hem de ser independents només per canviar de bandera oficial i perquè uns quants privilegiats puguin fer mes negocis amb els productes “made in Catalonia” i a canvi hem de suportar mes Millets, Prenafetas, i d'altres poca-vergonyes embolicats amb l'estelada, no cal que canviem res.  

 

 

El perque de tot plegat.

Tal com deia el Sr. Mas: L'adversari es el Gobierno de España, no ens equivoquem.

Aquest adversari no només te força perquè te l'exercit al seu costat i en nom de la Constitució Espanyola - que això ho deixa bastant clar - pot fer-lo servir per promoure un estat d'excepció a Catalunya, deixant-nos sense Generalitat. A mes a mes, te el recolzament de tot el sistema capitalista europeu, amb la Merkel al davant, que veu el perill de una España que sense Catalunya introduiria uns riscos elevadissims per la Comunitat Europea.

Només en el cas de que la independència de Catalunya fos “pactada”, amb un repartiment del deute espanyol que fos equitatiu per ambdues parts, La Comunitat Europea i tots els tenidors de deute espanyol, entre ells els xinesos, podrien començar a “tenir en compte” les reivindicacions dels catalans, sense cap entusiasme.

Les manifestacions, declaracions, articles, etc. a favor d'una solució pactada -ells en diuen política- entre el Gobierno de España i el Govern, que s'han vist aquests dies a tots els mitjans de comunicació del mon occidental, no son per recolzar al Govern de Catalunya en les seves aspiracions de independència sinó per advertir al Gobierno de España que, si no resol aquest problema d'una forma pactada, tot el sistema financer d'Europa se'n pot ressentir i que, si insisteix en l'entossudiment, la prima de risc per España pot acabar pujant fins a límits inassumibles.

El millor que pot fer el Sr. Rajoy, si vol acabar amb aquest conflicte, es posar-se a dialogar, de veritat, amb els representants del Govern si no vol que “els mercats” finalment perdin la paciencia i comencin a fer-nos pagar a tots la seva “xuleria”. El diner sempre es molt poruc i els tenidors de uns paperets firmats per un espanyol encara ho son mes.

 

El Pais que volem

 

Acabo de “passejar” per la web de L'Assemblea Nacional Catalana i hi he vist una mancança fonamental: No hi ha la publicació del seu Estat de Comptes, actualitzat, dia a dia.

Una entitat que als voltants de la Diada de Catalunya diu que ha venut 200.000 samarretes a 14 euros, cosa que fa aprox. 2.800.000 Euros, hauria de ser molt curosa amb el tema de la seva transparència econòmica. Ho ha de ser inclús molt mes que el Govern de la Generalitat ja que esta manegant una pila de diners, que surten de la gent del carrer i aquesta gent precisament es la que vol incidir decisivament en el tarannà i la agenda del Govern de Catalunya.

Les entitats que volen representar al Poble de Catalunya i que volen marcar les polítiques del Govern han de tenir una ètica impecable i el millor per tenir-la es ser totalment transparents per el que fa als temes econòmics. Les sorpreses que recentment hem tingut en aquests temes ens fan tenir la pell molt prima i no en volem mes.

Gent a la diada de 2014

 

Davant de la previsible discussió sobre el volum de gent que es va manifestar ahir a la Diada, he fet algunes simulacions, basades en les mesures preses al Google Earth.

Llargada de la Diagonal, des de la Plaça de les Glories fins a l'Estació de Metro de la Zona Universitària: 6.600 metres.

Llargada de la Gran Via, des de la Plaça de les Glories fins a la Plaça Cerdà: 6000 metres.

Mesura del que es la calçada central, tant de la Diagonal com de la Gran Via: 20 metres.

1a. simulació:

Àrea Diagonal 6600 X 20 = 132.000 m2

Àrea Gran Via 6000 x 20 = 120.000 m2

Àrea Total.... 252.000 m2

Aleshores, amb una participació (estimada) de 1.800.000 persones, tenim una densitat de 7,14 pers/m2

2a. simulació:

Afegim 5 metres a l'amplada “útil” d'ambdós carrers (d'acord amb el que es veu a les fotos)

Àrea Diagonal 6600 X 25 = 165.000 m2

Àrea Gran Via 6000 X 25 = 150.000 m2

Àrea Total.... 315.000 m2

Aleshores, amb una participació (estimada) de 1.800.000 persones, tenim una densitat de 5,71 pers/m2

3ª simulació:

Afegim 10 metres a l'amplada “útil” d'ambdós carrers (d'acord amb el que es veu a les fotos)

Àrea Diagonal 6600 X 30 = 198.000 m2

Àrea Gran Via 6000 X 30 = 180.000 m2

Àrea Total.... 378.000 m2

Aleshores, amb una participació (estimada) de 1.800.000 persones, tenim una densitat de 4,76 pers/m2

Considerant que en un metre quadrat hi poden cabre 2'5 persones d'amplada i 3 de llargada (o sigui: 7 persones/metre2), considero que , d'acord amb les dades obtingudes, l'estimació de 1.800.000 persones no esta gens desencaminada. Si es donen dades inferiors, es per motius polítics d'aquells partits que, com de costum, tendeixen a no mirar la realitat que tenen davant del ulls i/o falsejar-la.

 

 

 

20-08-2014

 

Flors parc de les ausUn altre dia gris a Platja d'Aro. Es en aquests dies que me'n recordo que he de complir el compromís de posar-hi una ratlla al meu blog. Us adjunto una foto de les flors que hi han al Parc de les Aus. ¡Una mica d'alegria, home!.

 

Perque no fem un sondeig?

No se qui era que, l'altre dia, deia que en comptes de fer una votació per conèixer el que pensa el poble Català sobre la independència, aquesta podria substituir-se per un sondeig i argumentava que "al cap i a la fi les dues coses no deixen de tenir un caràcter consultiu, sense cap mena d'efecte polític immediat”.

Aquesta forma de pensar és, al meu parer, un exemple clar de fal·làcia, o sigui: una proposició que, encara que sembla certa, no ho és si analitzem degudament el significat de les dues paraules, votació i sondeig, que no son sinònimes.

Una votació es fonamenta en una convocatòria a tota la població, amb dret a vot, a que es manifesti sobre l'assumpte que se'ls hi planteja. En un sondeig l'assumpte en qüestió es planteja només a una mostra de la població. El segon mètode, implica uns riscos d'error sobre els resultats obtinguts que s'intenten evitar i, per no caure en el ridícul, es declaren com errors d'estimació, tot plegat no deixa de fonamentar-se en la probabilitat de que els resultats de la mostra triada reflecteixin acuradament als que es podrien obtenir de tota la població en el mateix moment.

De la fiabilitat dels sondejos en tenim mostres, tant en sentit positiu com en en negatiu (i sinó que l'hi expliquin al Senyor Mas que potser es veia amb 60 diputats a les ultimes eleccions) i la discrepància entre uns resultats i els altres depenen de una multitud de factors entre els que hi poden haver-hi àdhuc els meteorològics, ambientals, psicològics, etc. Tots ells, canviants i difícilment reproduïbles entre dos moments diferents. Es per això, perquè els dos mètodes no son equiparables i perquè es poden tenir molts dubtes sobre l'autenticitat dels sondejos (tot i no sospitant de hagin estat “manipulats”), perquè volem votar a fi de que se sàpiga sense cap mena de dubte, ni d'error estadístic, que es el que volem els catalans.

I...que hi diu El Rei?

Escrit al meu blog, el 23-11-2011. Ara crec que torna a tenir vigència i crec que el que jo proposava que fes el Rei Juan Carlos l'any 2011, ara ho hauria de fer el nou Rei Felipe, si és que vol estar legitimat per alguna cosa mes que per ser net polític del Generalisimo Franco.

"El que ineludiblement ha de fer el Rei, en aquest moment, es convocar a tots els partits i endegar una Comissió de Reforma Constitucional, d'on ha de sortir una proposta d'esmena de l'actual Constitució, a fi d'adequar, d'una forma totalment democràtica, amb referèndum inclòs, el sistema de convivència entre els diferents països de l'Estat Espanyol. Es allò que deia el Sr. Adolfo Suarez: “Trasladar al mundo legal aquello que, a nivel de la calle, ya se admite como normal”.

Ara ja no hi ha cap excusa per no fer-ho. Hem superat el franquisme, l'anti-franquisme i el post franquisme i no podem estar tota lla vida esperant no se que per abordar aquest gran tema. No podem esperar, de cap manera, que això ho esmeni una guerra, ni que ens salvi cap banda terrorista, ni es admissible la passivitat dels que “ja hi van be”.

Hem de fer que tots ens sentim espanyols de cor, formant part realment d'un projecte comú, sota una bandera que ens representi a tots, amb un himne que el puguem cantar amb qualsevol idioma que ens hagin ensenyat els nostres pares, sentint legalment nostres totes les histories, tradicions, cultura, llenguatge, etc. de tots els països que avui constitueixen aquest Estat, ja que d'una forma natural ja ho son de nostres.

Si El Rei va ésser capaç de liderar la transició, a partir del 1975, ara l'hi torna a tocar, a ell personalment, o al seu fill, que per això l'hem educat i mantingut, que es posi les piles de cara a bastir l'Estat Espanyol en el que tots volem viure-hi lliurament".

 

 

 

 

 

 

Alberto Ruiz Gallardón a TV3 29-05-2014

     Tot un personatge aquest home. A l'entrevista que l'hi va fer l'Ariadna Oltra a TV3 es va mostrar tal i com els hi agrada a la gent del seu partit, segur del que deia, de tenir la raó i de que Deu estava al seu costat. Àdhuc es va mostrar trist perquè el Senyor Mas esta enganyant al poble català prometen-li que farà coses “que no es poden fer”, tals com com preguntar-nos que volem ser quan siguem grans.

     Això no es fa. ¿Que es això de preguntar al poble?. El poble ha fer el que està escrit, que per això, un bon dia es va firmar la Constitució amb la que tothom va estar d'acord i va votar que la “unitat d'España” està garantida per l'Exercit Español. Posar l'Exercit Español davant del poble per “garantizar la adhesión inquebrantable” a la Constitució no se perquè te alguna cosa “retro” que em porta als anys de la dictadura.

     Jo sempre he entès que el sentiment de pertànyer a una pàtria surt del cor de les persones, dels seus records, dels records de la seva família, de les ganes de fer mes ric i prosper aquell lloc on es vol viure en pau i on es vol que hi visquin els seus descendents. També em sembla que la pàtria ha d'ésser un lloc que es pugui tenir al cap tot sencer, que cada racó d'aquest lloc et porti referències geogràfiques, històriques i culturals perfectament localitzades e identificables perquè et son properes i t'expliquen, dia a dia, coses sobre el teu present, passat i futur, sense necessitat gairebé de que ho llegeixis en els llibres. La pàtria, en fi, es el lloc on vivim i on voldrem que hi visquin els nostres descendents.

     El Senyor Gallardon, per els motius o interessos que ell sabrà i que molt sovint es posen en evidencia, nega la possibilitat de que un poble pugui decidir la part del mon on hi vol establir la seva pàtria, amb això ens iguala amb el poble saharahui, amb el poble palestí i d'altres pobles que, al llarg de la historia, han buscat o estan buscant el seu lloc en el mon.

     Negar aquest dret als pobles que volen afermar la seva identitat, enfrontant-los a unes forces armades per impedir-ho, només es pot qualificar d'imperialisme, encara que el Sr. Gallardon ho vulgui disfressar de “estricto cumplimiento de la legalidad vigente”.

 

Al voltant del Montcau - 15-01-2014

Anem malament. Encara no fa 15 dies que varem començar l'any i ja no estic complint el bon propòsit, d'inici d'any, de publicar, com a mínim una línia, cada dia, en aquest blog. Ho sento, la mandra es la mandra i en aquestes alçades de la vida tinc dret a contemplar-mela.

Tinc excusa per ahir. Vaig estar “passejant” per el voltant del Montcau amb la gent de BSsenior (nom que queda molt mes “fashion” que la Associació de jubilats i Pensionistes del Banc de Sabadell) una colla que, en comptes de jugar al parxís al local social, ens dediquem, un cop al mes, a voltar per les muntanyes properes.

Encara que El Parc Natural de La Mola i la Serra de L'Obac esta aquí, a la cantonada, la veritat es que aquest grup m'ha descobert uns llocs que jo, ni perdent-me, no hagués anat a parar-hi mai.

Varem estar a les Fogueroses i a la Pedra Encavalcada, esgarrifats per l'alçada de les timbes que queden arran del camí, no gaire aptes per gent amb vertigen. Varem donar una volta sencera al Montcau, gaire-be a dues passes del cim, amb molt vent fred però amb unes vistes impressionants sobre la serralada dels Emprius i amb el Pirineu nevat al fons.

Sembla impossible que tinguem totes aquestes meravelles tant a prop de Sabadell. La gràcia del assumpte es que, entre setmana, només les podem gaudir gent com nosaltres els que disposem de tot el temps del Mon per fer-ho. De totes formes, els que encara no ho pugueu fer, no us glatiu, això no es res mes que un sou diferit que per percebre'l nomes s'ha de deixar passar el temps. Ja hi arribareu.

He publicat les fotos al facebook. Per veure-les cliqueu aqui.

 

La Família Irreal - 7-1-2014

Vaig estar veient “La Família Irreal” ahir a la nit. El mes greu de la qüestió es que tota la informació que allà s'hi “ventilava” es real i pública. ¡Quins bons vassalls fórem si tinguéssim un bon senyor!.

4 de gener 2014

Acabo de llegir el llibre Com Àustria o Dinamarca – La Catalunya Possible, d'En Modest Guinjoan (UPF), Xavier Cuadras Morató (UPF) i Miquel Puig (exdirector general d'Industria de la Generalitat).

Es un llibre molt clar en la seva exposició dels fets, molt ponderat en l'exposició de les possibilitats de partida del Estat Català i, sobre tot, molt allunyat de les tertúlies econòmic-polítiques a les que ens veurem abocats durant tot aquest any.

Molt recomanable llegir-lo abans de que entre tots els mitjans ens facin un garbuix mental.

2 de gener de 2014

      Avui he decidit cancel·lar, quan venci, la meva subscripció a la Vanguardia. Aquesta decisió ha tingut com origen la clara posició d'indiferència o gaire-be d'oposició a la consulta-referendum per decidir quin grau d'autogovern volem tenir, que he vingut observant tant al diari, com a 8tv. La brevetat auto-imposada per aquestes notes no em permet posar-hi exemples però només els hi faig esment de la col·laboració, amb data d'avui 2-1-2014, del Senyor Borja Garcia-Nieto Portabella, president del Circulo Ecuestre, on ens recomana que no ens deixem enganyar amb "falses quimeres", que ell se sent tant català com espanyol i, sobre tot, que el que hem de fer es millorar els nostres instruments d'autogovern, plantejar models de finançament alternatius i repensar el model d'ingressos i despeses. O sigui: no perdem la calma, sobre tot no canviem res, o fem-ho amb el que en diuen “seny”, no sigui que algú qüestioni l'eficàcia del Club al que pertany i la seva presidència.

1 gener de 2014

Començem un nou any amb molta esperança i l'actitud positiva que requereix aquest esdeveniment, any rera any. Tal com diu en Carles Capdevila del diari ARA: "el millor consell és dedicar poc temps a atabalar-nos-hi, perquè la pressió ja hi és, i dedicar-lo tot, ben concentrats, a posar-hi de la nostra part".  

Avui 30 desembre de 2013

S'acaba l'any i es hora de fer bons propòsits per l'any que ve. Seguint la tradició jo faig el bon propòsit de publicar en aquest blog encara que només sigui una línia diària. A veure si seré capaç.