Un assumpte familiar:

Abundant amb les metàfores que intenten explicar el procés social que esta esdevenint a Catalunya, on sembla (fins que es ratifiqui el dia 27S) que una majoria de la població que hi viu i hi treballa demana organitzar-se com un Estat independent, a mi se’m acudeix que aquesta situació te molta similitud amb la vida familiar. M’explico: Anys enrere les famílies depenien del que produïa l’agricultura, activitat en la que intervenien tots el membres de la família, en un esforç comú. No hi havien gaires ingressos que es poguessin atribuir a un sol membre de la família. En aquesta situació, el pare recollia tots els ingressos i els aplicava a fer els pagaments pendents, feia una reserva per pagaments diaris i futurs i, si eren prou grans, en deixava una quants per l’estalvi o per contingències imprevistes. Els membres de la família no disposaven de diners propis i per tant quan tenien despeses pròpies demanaven diners al pare (o a la mare, perquè intercedís en front del pare). Quan va començar la revolució industrial els fills van anar a treballar a les fàbriques i el sistema anterior va canviar. Les rendes de la família ja no les rebia el pare íntegrament sinó que algunes es podien individualitzar. En una primera fase, el fills continuaven donant el seu sou al pare avenint-se a fer això a canvi de la seva manutenció i aixopluc a la llar familiar. Això implicava un cert grau de confiança dels fills envers al pare amb la bona administració dels diners familiars, a vegades no sempre corresposta per part del pare, cosa que podia generar tensions i àdhuc trencaments familiars. Aquesta primera fase va ser superada per la següent en la que els fills sen van anar a viure a la ciutat, tant per motius de transport com per el canvi de lloc de treball i l’aprofitament de noves oportunitats de feina que cada vegada allunyen mes als fills de la casa pairal. Aquí es on es produeix el trencament definitiu d’allò que era la caixa única de la família, amb diferents variants. Variant a) Els fills se’n van de casa i deixen els pares a la casa pairal, amb ingressos suficients per continuar vivint com fins ara i, per tant, son els pares els que desitgen bona sort als fills ja que, “pobrets ves a saber amb que es trobaran” Variant b) Els fills se’n van de casa i deixen els pares a la casa pairal, disminuint substancialment la capacitat productiva (primordialment agrícola) de la família i, per tant, disminuint la renda familiar, amb dues subvariants: b.1) amb compensació per els ingressos familiars que disminueixen, de forma periòdica o d’un sol cop, cosa que implica un acord amb els pares abans de marxar. b.2) sense compensació, cosa que implica que no hi ha hagut acord, o be s’han barallat. La casa pairal que volem deixar (Espanya) no te, per si sola, capacitat per poder subsistir sense comptar amb els ingressos de Catalunya. Aquest es un fet del que en podem tenir la certesa absoluta, si mes no per les malediccions que ens envien els “Pares de la Pàtria d’Espanya”. Si veiessin que se’n poden sortir sols no ens amenaçarien amb tot el ens amenacen des de fa anys. Es mes, si poguessin prescindir de nosaltres ens dirien allò del “bon vent i barca nova”, però no es així. Per la nostra part, estem disposats a arribar a acords amb Espanya. Ahir mateix, en el debat Margallo-Junqueras, aquest últim l’hi va deixar clar que es vol que Espanya sigui el nostre millor amic. Ara nomes falta que “Els Pares d’Espanya” actuïn com a pares prudents, vegin que la situació a la que s’ha arribat es irreversible i en un acte de racionalitat digne de la prudència que s’aconsella aquests casos en que pots perdre el fill i, a mes a mes, quedar te sense els seus ingressos per contribuir a la renda familiar, optar per la Variant b.1, en comptes de la b.2