Pintar aquarel·les, per mi, ha estat un hobby, una teràpia, un “entreteniment” i a hores d’ara s’està constituint amb gaire-be un ofici.

Pinto perquè actualment es l’única forma d’expressar la meva “creativitat”, o sigui: el resultat de l’expressió mes directe i acurada d’allò que vaig anunciar que faria quan vaig deixar de treballar “fer el que em doni la gana”.

Aquest ofici – com a qualsevol tècnica artesana, feta amb les mans – requereix diferents components físics i mentals. Físicament requereix una certa agudesa de la vista per poder captar i discernir els volums i colors, un polze que no tremoli i una certa educació en tirar línies que no facin masses ziga-zagues aleatòries. Si n’hi han, han de ser perquè tu vols que hi siguin. Mentalment requereix, sobre tot, valentia per atacar directament el paper amb el color que prèviament has triat, sense gaires opcions per rectificar. L’aquarel·la sempre te un regust de “fet tal com raja” i, els meus referents son aquells que fan taques i poques pinzellades, però jo encara no hi soc en aquesta categoria.

Tot això ha requerit molts anys d’aprenentatge. Recordo haver començat a barallar-me amb els pinzells als 12 anys, quan a casa em van comprar la primera capsa de tubs – crec que n’hi havia 24 o mes. Inicialment vaig començar a copiar quadres de forma autodidacte, sobre tot recordo haver copiat les portades de la revista Selecciones del Readers Digest, on hi publicaven quadres fantàstics. Posteriorment m’he guiat per la gent que en sap mes, sigui presencialment o mitjançant les xarxes socials. La fusió d’ambdós mètodes d’aprenentatge ha tingut com a resultat uns quadres d’estils diferents segons el tema, el moment en que les faig i l’estat d’ànim, que influeix moltíssim. A vegades el quadre et surt d’una sola tacada i, en canvi, a vegades es complica i comences a afegir capes i capes de de pintura aconseguint un bunyol. Actualment, quan el quadre es complicat, el faig per etapes, me’l miro varies vegades, amb diferents llums, i no l’acabo fins que quedo satisfet. He de dir que, no els faig mai pensant amb qui els ha de contemplar sinó que els acabo quan tinc la sensació de que allà no s’hi pot afegir res mes i que “a mi m’agrada”. He de fer constar que part dels resultats obtinguts s’han aconseguit amb la intervenció de la critica implacable de la meva dona que, per sort, no es reprimeix ni es talla un pel en les seves observacions, compartides per mi en la majoria de les vegades. Que Deu l’hi conservi aquest esperit.